A primera hora del matí he enviat un missatge a una amiga molt estimada: avui fa anys que el seu home, a les portes del Nadal i sense avisar, va morir inesperadament.
(Sí, tinc aquesta virtut de no recordar on he deixat les claus, però recordar el que va passar fa vuit anys. Sóc poc pràctica fins i tot en això)
I tot hi pensant-hi, en aquells dies, me n'he adonat de que aquella fou un altra època horrible.
Quin curs fou, aquell!
Morts sobtades de gent massa jove, acomiadaments a la feina de companys i companyes, malaltia greu, amenaça terrible, hospital, incertesa, pena, angoixa.
Aquell curs. Aquell maleït curs.
Va ser un any que cada matí era una lluita per agafar forces per sortir del llit i encarar els dies feixucs, el desànim, la pena, la buidor. Quan semblava que res podia anar pitjor, venia una altra mala notícia. I jo pensava que era cert el que m'advertia la meva àvia: que Déu no t'enviï tot el que pots suportar!
I sabeu què? Que ens en vam sortir, tot i que semblava que mai superaríem aquell any fosc i en alguns moments em temia que la desesperança s'hagués enquistat i no marxés mai més de la meva vida.
I mireu, m'ha anat bé de recordar-ho, ara que tanquem aquest 20 fastigós.
Perquè després d'aquells moments aspres, van venir cursos lluminosos, grans alegries, i mireu, ja gairebé ni recordava el que era aquell núvol espès gravitant sobre els nostres caps.
O sigui que sí. Que el 20 ha estat un any horrible, en molts aspectes. Que hem tingut pèrdues humanes, de llibertat, econòmiques, socials.
Ha estat un any horrible per a massa gent.
Em dol pensar en les vides perdudes, sobretot, i voldria que m'entenguéssiu amb el que us vull dir: Ho superarem.
Mai recuperarem els estimats que han marxat, però els durem sempre al cor, i no moriran mentre nosaltres els recordem i els continuem estimant.
I la vida continuarà, i ens en sortirem, malgrat la pena, malgrat el desànim.
I tornarem a ser feliços. Ni que sigui com homenatge, com a fidelitat als que han quedat enrere.
Ens en sortirem.
Segur.