Pàgines
dimarts, 28 de febrer del 2012
La crisi
diumenge, 26 de febrer del 2012
Anar amb els nens a missa.
Diumenge passat vaig anar a missa amb els nens. Era la missa de catequesi, i vaig pensar que calia intentar-ho. Em sembla que em costarà tornar a convèncer-los d’anar a missa.
S’avorrien. I això que saben totes les pregàries, l’estructura de la missa, i el que significa tot, i que jo els anava introduint el que passava. Estàvem asseguts una mica endarrere, i al banc de davant hi havia dues senyores que ostentosament es van girar, van mirar amb cara de pomes agres els meus fills i se’n van anar a un altre banc.
Missatge: nens, molesteu. En una missa infantil s’ha d’estar quiet i callat, i escoltar passivament el que el capellà, vint metres enllà diu, que és el mateix, i amb el mateix format, que diu a totes les misses.
A veure, els meus fills són persones inquietes. Que pregunten, que volen saber, que no es conformen amb estar a un banc escoltant un discurs llunyà.
Perquè en això va consistir la missa de catequesi. Una missa normal i corrent, en la qual en el moment de la pregària eucarística els nens es van acostar a l’altar al costat del mossèn.
En serio hi ha algú que pensa que això atrau als nens d’avui en dia? De veritat no hi ha cap altra manera més engrescadora de fer missa?
Anem a pams. Els nens d’avui en dia són diferents als nens de la meva generació. A escola els mestres són propers, i els nois participen a classe, aixequen la mà, pregunten... fan classe amb pissarres digitals, amb ordinadors, busquen informació, participen activament en el seu aprenentatge, i els mestres es preocupen de què als nens els sigui proper i interessant el que es fa a classe.
Res d’això ho troben quan van a l’església. Els discursos, la manera de fer, tota la pesca, és exactament igual que quan jo era petita i anava a missa. Realment el capellà es preocupa de què el seu missatge sigui entenedor? Realment pensen que el missatge de Jesús arriba als nens del segle XXI igual que arribava als nens del segle XX?
Anem malament, en serio. I ningú se’n dona compte, perquè de fet a la missa de catequesi hi ha nens: els de primer i segon, que els han dit que és obligatòria l’assistència a missa si volen combregar.
Però sabeu quants nens continuen? us ho dic?
L’any passat hi havia cinc grups de catequesi de segon. Van combregar i …voilà! Enguany continuen quatre nens... Dels gairebé trenta nens que van fer la primera comunió l’any passat a la parròquia, només el grup del meu fill continua, amb els quatre nens, ningú ha plegat.
I això no ho veuen, els capellans? No veuen que no hi ha nens de dotze, nois de catorze o setze anys a missa? De debò pensen que la culpa és dels altres, de la societat consumista i materialista? Ningú s’ha plantejat si no caldria fer les coses un xic diferents?
I per acabar dues puntualitzacions:
A mi m’agrada anar a missa, i no em cal que me la canviïn. No estic demanant capellans amb grenyes i guitarres cantant el kumbaià, no em molesten les homilies, ni les tres lectures, ni res d’això, però sóc conscient que per a arribar a trobar-hi el sentit a una missa, s’ha de viure, de petit, una altra classe de celebracions. Només dic que així com no demanaríem a un nen que vagi a veure una pel·lícula de Kubric per aconseguir que li agradi el cinema, hauríem de saber fer misses per a nens, de la mateixa manera que hi ha pel·lícules per a nens i pel·lícules per a adults, i això no desmereix el sentit d’anar al cine.
I per acabar, només preguntar-nos què hauria fet Jesús. En el missatge de “deixeu que els nens s’acostin a mi”, hi ha implícit “i s’avorreixin com a ostres”? Estic convençuda que no. Jesús s’hauria adaptat als temps, perquè era capaç de notar com la gent s’enfilava als arbres per veure’l passar, perquè deia que està feta la llei per a l’home i no l’home per a la llei, perquè per a ell el més important era arribar, i servir, perquè feia servir contes per a explicar el seu missatge, no llargs discursos de frases llunyanes.
dilluns, 20 de febrer del 2012
Revisitant els vint anys
Justament aquest dia tenen avaluacions. Un munt d’antics professors. Quants records. N’hi ha que estan igual, n’hi ha que no. A secretaria, les mateixes cares, quina gràcia, Núria, Neus, esteu igual, quin greu que no hi sigui la Gràcia, m’hauria agradat saludar-la.
Parlo amb en Jordi, se que ha enviudat. Abans ens trobàvem al mateix bar dinant alguns divendres. Com sempre que parlo amb ell, em quedo amb ganes de tenir més estona per xerrar, però està treballant i no vull empipar.
M’assec als bancs del distribuïdor, sota la claraboia. Encara hi ha els mateixos quadres penjats i l’exposició d’instruments, però han afegit una taula enmig i una màquina per fer fotocòpies.
Quantes hores vaig passar entre aquestes parets. Com si fos Scrooge visitant el Nadal del passat, m’observo a mi mateixa, fa vint anys, asseguda en aquests bancs. Acabo d’examinar-me de piano, no ha anat com volia. Tinc el llibre d’estudis de Chopin sobre la falda, la bossa a terra, respiro poc a poc, em sento derrotada. Veig l’Àngel assegut al meu costat. Sento que li he fallat, la seva mirada castanya em conhorta mentre esbosso un somriure tristot.
Veig la Irene, amb el seu cos de nina i la seva veu de mel. M’explica que se’n a París a veure el seu nòvio, que hi està estudiant. Somriu des de darrera dels seus ulls oceànics, i a mi em fa enveja, i li dic, i ella somriu encara més .
Veig el Philippe fent canyes mentre jo toco. La llum vibra a l’estança clara. Sempre deixa l’oboè sobre el piano. Acabo de tocar un estudi extenuant de Gillet, i ell em diu bravo campeona. Mai sabré fer canyes com les fa ell, però en aquell moment encara no ho sé i tinc l’esperança d’aconseguir-ho. Ell tampoc sap que sempre serà un referent per a mi.
Veig el Jordi, que sempre riu i fa jocs de paraules i toca molt bé però no s’ho acaba de creure, i ara, tants anys després, veig de qui estava enamorat i me n’adono que li vaig xafar la guitarra més d’una i més de dues vegades. Santa innocència la meva, d’estar sempre pel mig i no adonar-me’n. Sento la rialla clara de la Pilar, que era tan carinyosa i tan bona noia, i ara està dirigint per Europa, i com me n’alegro que li vagin tan bé les coses. Veig entrar una ombra i és la figura enorme d’en Conrad, amb el contrabaix penjat a l’esquena, abans que aquell descerebrat s’encastés amb el seu cotxe. El Conrad és un guapo-lleig, no se com dir-ho. La seva veu també és de color de contrabaix.
Em veig assajant a l’orquestra. El Marc, que ens dirigeix, parla un català tan impossible que li acabem demanant que ens parli en anglès, i ell riu però continua parlant català i bé que fa.
Veig a l’Ismael, tants anys anant plegats, canviant-nos les canyes, els llibres, les hores de classe. El darrer que vaig saber d’ell és que es va casar amb la novia de tota la vida i treballa a Terrassa. El Fede era de Sabadell, també dirigia com la Pilar, no se com li haurà anat. El Xavier canta Im Wunderschonen Monat mai. Sempre la mateixa. Encara ara, cada vegada que la sento, penso en ell. Veig el Pere, i és ben bé ell, tot i que ara penso que en aquell moment ja duia al cos la mossegada mortal que el va consumir en tan poc temps. Continua explicant-me les dominants secundàries, just abans d’entrar a classe. Et dec un cafè, li dic, i ell respon millor xocolata.
El Miquel ens fa la classe d’estètica fumant. Que fort, en aquell moment ho veiem la mar de normal, ni ens molestava.
Veig l’Oriol, tot ple de pigues. És alt i tímid. És bon noi i bon pianista, però la seva germana Anna encara ho és més.
Veig tot el que vaig passar. Com vaig créixer i com vaig aprendre.
Quan acabo l’assaig penso si hauria de tornar més sovint. Ha estat una immersió en la Maria dels vint anys.
Tornant a casa dono gràcies per tot el que va ser aquella època.
dimarts, 14 de febrer del 2012
Ajudar... quan va bé
La gràcia és, però, ajudar quan l'altre ho necessita. Encara que això ens faci anar malament a nosaltres. D'això se'n diu solidaritat. Si l'ajut és supeditat a la meva comoditat, o a que en aquell moment no tingui pressa, o a que la persona que m'ho hagi demanat em caigui més o menys bé, o tingui més possibilitats de tornar-me el favor, o a que la causa sigui simpàtica, o que em doni un reconeixement… bé, això no és ben bé solidaritat. És aprofitar l'avinentesa per sentir-me bé. Tampoc vull treure-li mèrit, potser has estat útil en aquell moment. Però no "solidari".
També s'ha de saber acceptar un no quan es demana solidaritat. Quan demanes ajuda a algú i aquesta persona et decep, ser capaç de no enfadar-se, i malgrat faci mal que les persones no siguin ben bé com et pensaves, va bé ser conscient que és possible que algunes vegades tu hagis fallat a algú, i que tampoc es pot esperar que el món s'aturi quan tu ho necessites.
Estic parlant d'una experiència personal. Estava molt desesperada, i vaig demanar ajut a una persona que sol estar ficada en temes de solidaritat i no em va ajudar. Tenia pressa. Em vaig quedar molt fomuda, molt. Però tanmateix és una persona que tracto molt, i em nego a deixar que això enterboleixi la nostra relació.
Després he pensat en quantes vegades hauré jo fallat a la gent. Quantes vegades hauré denegat l'ajut a gent que em necessitava.
Va bé pensar críticament quines són les nostres actituds. Així som més comprensius amb les dels altres.
Si alguna vegada m'heu demanat ajuda i no he estat a l'alçada, us prego que em perdoneu.
divendres, 10 de febrer del 2012
Els diners de l'església
dissabte, 4 de febrer del 2012
Mercenaris
dimecres, 1 de febrer del 2012
Una xerrada genial.
Emilio Duró-12 minutos de pura Genialidad! from Lorenzo Trader on Vimeo.