El somni pel qual lluito

L'altre dia us deia que continuo lluitant pel meu somni: la novel·la que vaig començar fa un temps pren cada vegada més forma, i penso que a final de curs la podré tenir acabada, si puc mantenir el ritme de treball que porto per ara.
Tinc una compota de sentiments vers això: per una banda sentiment d'extenuació, i moltes ganes d'acabar d'una vegada. També, ara que ja veig una llumeta al final del túnel, em plantejo si haurà valgut la pena tant esforç, si algú s'interessarà per ella, si podré publicar-la.
Em fa por que "no n'hi hagi per tant". Jo estic intentant escriure el que voldria llegir, i em sembla que m'està sortint una novel·la prou bona perquè algú la trobi interessant. Però potser faig com fan les mares, que sempre troben els seus fills guapos.
No ho sé.
I la por a què passarà després, també hi és. Al cap de tant temps d'il·lusió, què faré quan no tingui la novel·la a mitges? Podré enamorar-me d'una altra història prou com per tornar a començar una altra vegada aquest camí? 

Però per sobre de tot, el que em passa és el vertígen davant la consecució del meu somni. Mai m'havia passat, però ara començo a sentir càntics de sirena: A vegades tinc ganes de deixar-ho a mitges. Hi ha mil excuses: deixar-ho reposar, ara tinc molta feina, potser hauria de documentar-me més, amb la crisi ningú voldrà publicar-la... en realitat el que passa, i en sóc molt conscient, és que em fa por acabar. Com aquells que tenen por que una història d'amor fracassi i per tant ja no s'embranquen, jo tinc por de mirar enrere i preguntar-me si va valer la pena estar tant temps submergida entre lletres. Lluny de l'escalf al cor que sento cada vegada que em poso a escriure, tinc por de passar fred.